La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem ha dictat sentència número 1360/2023 de 31 d’octubre sobre matèria de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques. En el cas concret un ciutadà propietari d’un hotel reclama els perjudicis econòmics suportats per la declaració de l’estat d’alarma imposat amb la pandèmia.

El ciutadà sol·licitava que es declarés la responsabilitat patrimonial del Consell de Ministres del Govern d’Espanya, condemnant-lo al pagament de 417.316,70 euros, així com els interessos legals i moratoris des de l’inici de l’expedient administratiu i les costes. Qualifica el succeït com un comportament anormal del servei públic d’alerta sanitària, per entendre que no es presenta una situació de força major que l’excusi de la seua responsabilitat d’indemnitzar els danys i perjudicis ocasionats al sector d’hostaleria, restauració i turisme, que es va veure obligat a tancar.En la sentència, el Suprem es fa eco de les sentències del Tribunal Constitucional 148/2021 de 14 de juliol i 183/2021 de 27 d’octubre. Manifesta: “En definitiva, i per al que aquí interessa en les dos sentències, es declara que les mesures restrictives que va haver de suportar la part actora i de les quals es dedueix els danys patrimonials suportats són constitucionals i proporcionades a la situació existent.”Afegeix que les mesures adoptades per als diferents sectors de l’activitat econòmica “van estar dotades de prou grau de generalitat per afirmar que els menyscaptes soferts s’hagin d’enquadrar en la categoria de càrrega col·lectiva”. “La societat en el seu conjunt va haver de suportar les decisions adoptades pels poders públics per preservar la salut i la vida dels ciutadans, de manera que la via de reparació o minoració de danys per a aquells que la van patir amb més intensitat, si és procedent, ha de ser la dels ajuts públics…, però no la de la responsabilitat patrimonial”.

Per al Suprem, els drets constitucionals d’integritat física dels ciutadans (art. 15 CE) i de dret a la salut (art. 43 CE) legitimen la restricció a l’exercici d’algunes activitats, entre les quals la d’hostaleria, sense que això comporti cap vulneració al dret de llibertat d’empresa reconegut a l’art. 38 de la CE.Les mesures imposades pel Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la covid, van ser proporcionals i adequades davant de la situació generada per la pandèmia, tenint els ciutadans, atesa la gravetat de la situació, obligació jurídica de suportar-les. Eren imprevisibles, irresistibles i inevitables en els seus resultats, i van ser un mètode d’eficàcia per frenar el seu avanç. Així, el distanciament social, confinament al domicili i la limitació de contactes entre ciutadans i reunions en grup van resultar eficaços. L’actuació de l’estat va estar condicionada pels coneixements científics de cada moment. Conseqüentment, no comporten cap obligació d’indemnització pels danys i/o perjudicis que poguessin haver causat. Per aquests i altres arguments, procedeix a desestimar el recurs contenciós administratiu imposant les costes al recurrent.

Vist el panorama actual, i en el supòsit que vosaltres us trobeu en una situació similar, us aconsellem que contracteu els serveis d’un advocat que pugui assessorar-vos i defensar els vostres drets adequadament. Us recordem que a Huguet Ostáriz Abogados comptem amb una llarga experiència defensant els drets dels nostres clients, els nostres casos d’èxit ens avalen.

Artículo publicado por Ana Huguet en el Diario El Segre, pulse aquí para acceder.