Què passa amb les empreses afectades perles clàusules terra?

Fa uns dies, un amic i client del despatx em va comentar que l’entitat bancària que li havia concedit el préstec hipotecari l’havia informat que les empreses no tenien dret que se’ls tornés les quantitats cobrades de més per la clàusula terra.

Després d’aquesta conversa, vaig pensar que m’agradaria intentar aportar el meu “gra de sorra”, per evitar que els afectats estiguin confosos i ajudar els que es trobin en una situació similar.

Tant la sentència dictada pel Tribunal Suprem en data 9 de maig de 2013, com la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de desembre de 2016, es refereixen a les clàusules sòl en l’àmbit dels contractes de préstec subscrits per consumidors.

Això ha generat dubtes respecte què passa quan l’afectat per la clàusula terra no sigui consumidor.

La qüestió té importància, ja que mentre que els drets del consumidor es veuen emparats per la Llei de Defensa de Consumidors i Usuaris, als empresaris aquesta norma no els és aplicable, i se’ls presumeix, generalment, determinats coneixements en l’àmbit dels negocis.

Va ser transcendental que l’Audiència Provincial de Barcelona el setembre de 2015, sentenciés que la Llei de Condicions Generals de la Contractació podia fonamentar el control de les esmentades clàusules terra per al món empresarial.

Actualment, hi ha nombroses sentències que consideren que també l’empresari pot reclamar a l’entitat bancària el que hagi pagat de més per l’aplicació de les clàusules sòl.

Per a això haurà d’existir un desequilibri entre els drets i els deures de l’empresari i de l’entitat financera, així com que no hi hagi hagut transparència en la informació a l’empresari sobre l’existència d’aquesta al contracte de préstec.

Per exemple, es podrà considerar abusiva una clàusula on hi hagi “terra” però no “sostre” o que aquesta última sigui tan alta que resulti impossible que efectivament arribi a aplicar-se.

La sentència d’un Jutjat de Primera Instància de Jaén va considerar nul·la una clàusula sòl perquè el banc no va poder provar que la clàusula havia estat negociada i que aquesta no estava predisposada per l’entitat.

Aquesta resolució determina que la clàusula en qüestió no supera el control d’inclusió, perquè no expressa amb claredat que no es contracta a “un tipus d’interès variable, sinó a un interès a tipus fix mínim i variable a l’alça amb un sostre”, i també entén que la redacció no és clara, és extensa i utilitza fórmules de difícil comprensió.

A més, s’obre per a les empreses la possibilitat de sol·licitar la devolució de les despeses de constitució d’hipoteca, comissions, etc.

Vist el panorama actual, els aconsellem que en el supòsit que es vegi afectat per una clàusula d’aquest tipus, sol·liciti l’ajuda d’un advocat que pugui assessorar-lo convenientment.