Tribunal Suprem i transmissions patrimonials

El fet imposable de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) consisteix en la compravenda de béns immobles i en la constitució de drets reals sobre aquests mateixos béns. Segons el Reial Decret Legislatiu 1/1993, regulador d’aquest tribut, la base imposable que s’ha d’utilitzar per gravar aquestes operacions ha de ser el valor real del bé.

No obstant, malgrat la utilització d’aquesta terminologia, el text legal no concreta com s’ha de dur a terme el càlcul d’aquesta base imposable encara que sí que concreta que aquesta operació ha de ser duta a terme per les diferents Comunitats Autònomes al tenir cedides les competències de gestió de l’impost d’acord amb la Llei 22/2009, per la qual es regula el sistema de finançament de les esmentades comunitats.

Fins ara, el càlcul d’aquest valor real havia estat dut a terme mitjançant la multiplicació del valor cadastral de l’immoble per un determinat coeficient. Malgrat tot, el Tribunal Suprem ha dictat recentment una sèrie de sentències en les quals conclou que la realització d’aquesta operació no pot considerar-se idònia ni adequada, destacant entre els pronunciaments la sentència núm. 843/2018, de 23 de maig del 2018.

En aquests casos hi havia hagut un evident contrast entre el valor que havia estat aportat pels contribuents en virtut de l’escriptura de la compra de l’immoble amb el valor aportat per la Conselleria d’Hisenda de Castella-la Manxa en funció de la multiplicació del valor cadastral de l’immoble per un determinat coeficient.

Per tant, malgrat que aquest mètode tenia com a fonament legal l’article 57.1.b de la Llei General Tributària, el Tribunal Suprem arriba a la conclusió que la generalitat i l’absència d’una relació concreta amb el bé concret que es pretén estimar fan que aquest mètode pugui ser considerat inadequat.

Així doncs, l’Administració no té una presumpció de veracitat i encert dels valors inclosos en els coeficients alhora que l’aplicació d’aquest mètode haurà d’anar acompanyada necessàriament de la justificació de les sospites en relació amb el valor real del bé per part d’Hisenda.

En qualsevol cas, el tribunal també afirma que aquest mètode únicament pot ser vàlid quan l’operació s’hagi complementat amb una activitat estrictament comprovadora i singular del bé immoble que s’ha transmès.

Finalment, el Tribunal Suprem també assenyala que l’Administració Pública és l’encarregada de provar que el valor que figura en la declaració d’autoliquidació del contribuent no coincideix amb el valor real del bé immoble. Per aquesta raó, la defensa que pogués ser practicada per part del contribuent podria consistir en la seua oposició a la valoració administrativa mitjançant una taxació pericial contradictòria (sent aquesta pràctica potestativa sempre), la qual cosa no exclou que el contribuent també pugui aprofitar la resta de mitjans de prova que tingui a la seua disposició, tant si han estat practicats en la via impugnatòria prèvia com si no.

Vist el panorama actual, en cas que considereu que us veieu afectats per una situació d’aquestes característiques, us recomanem que poseu el vostre cas en mans d’un advocat que us assessori i pugui defensar els vostres drets.